Entradas
L’ENEMIC DEL POBLE
L’argument de l’obra gira al voltant del conflicte entre la consciencia professional i humana del metge, que l’espenta a acomplir amb la seua obligació de fer públic la causa que provoca el mal i la pressió de la majoria per a que ho silencie, tot i tenint en compte que aquesta pressió acaba manifestant-se, fins i tot de forma violenta, inclús contra la família del doctor.
M’he permés parlar-los d’aquest exemple literari per exemplificar la situació que patisc a hores d’ara com a professional i com a persona, ja que hi he trobat una il•lustració que em pareixia adequada.
La meua activitat professional no es desenvolupa al camp de la sanitat sinó al de la educació, sóc, a hores d’ara, mestre a una escola d’adults. Les escoles d’adults són centres on població major de 18 anys pot completar o continuar la seua formació en camps molt diversos.
Aquest tipus de centres tenen característiques no massa diferents a les que té qualsevol centre educatiu, però si tenen unes especificats que els fan “políticament” peculiars. Sí, han llegit vostés bé, he dit “políticament”. Tota aquella activitat que implica serveis a la comunitat té una significació política i és susceptible d’una manipulació en aquest sentit –com ho era l’activitat del metge del balneari d’Ibsen-; les escoles d’adults ho son especialment. I per què?, es preguntaran vostés, doncs la resposta, al igual que en altres tants aspectes de la vida social, la trobaran en el nombre de vots que de la seua projecció pública se’n puguen derivar. Així com l’atenció a la tercera edat, des de l’organització d’una excursió subvencionada, fins el tracte de favor cap a una associació e jubilats, no té, únicament un sentit altruista, sinó que darrere aquestes actuacions hi ha la intenció d’aconseguir la inclinació d’aquest col•lectiu - i per tant, el seu vot en un procés electoral- les polítiques educatives també ho tenen. Especialment aquelles que tenen lloc en les escoles d’adults sobre d’altres institucions educatives, ja que en les escoles d’adults el que es fa (o es deixa de fer) incideix directament sobre el votant, hi trobant-se una mostra representativa de quasi tots els grups d’edat de l’electorat. Mentre que el que es fa en altres centres educatius té una repercussió molt més diferida, ja que aquest arribara al votant a través dels seus fills, els quals estan fora del cos electoral fins que no arriben a l’edat adulta; el que es fa als centres d’adults és, per tant, més políticament visible i electoralment més directe. Trobe necessari fer aquest aclariment ja que, crec que de no haver sigut per aquesta circumstància específica, el calvari que patisc des de fa quatre anys pot ser hauria estat diferent o tal volta l’Administració s’hauria decidit a posar-li fi, en compte de recolzar-lo.
En conseqüència són també, les escoles d’adults, escenaris privilegiats per aquells que els fan servir en la seua projecció pública, és a dir; com a mitjà per a fer-se conéixer i encetar una carrera política o refermar-se en la que ja desenvolupen, mediatitzant, molt a sovint en aquest sentit, la tasca dels responsables directes d’aquest centres educatius (i trobe que és el cas, dels dos en els que he treballat al llarg d’aquests darrers quatre anys). Per dir-ho d’una manera clara; les activitats de caràcter representatiu i orientades a la imatge pública del Centre i, en especial dels seus responsables públics, consumeixen molta més energia per part d’aquests, que les pròpiament pedagògiques o de organització correcta de la tasca acadèmica.
Espere que em disculpen si faig referències directes a la meua situació personal, però m’ és impossible deslligar la problemàtica que hi descric de la meua pròpia i professional i trobe, que si tenen la paciència d’arribar al final d’aquestes planes, entendran el que intente expressar.
Patisc una situació d’assetjament laboral, a la que no puc referir-me més que com a presumpta, fins que el tribunals de justícia no hi emeten un veredicte, ja que a hores d’ara es troba en fase de denúncia.
L’assetjament laboral és una lacra social poc coneguda en termes generals, ja que no sovintegen les denúncies públiques o judicials a aquest respecte. Són situacions, normalment, difícils de provar, ja que al voltant d’elles és freqüent una mena de “llei del silenci” dels testimonis directes de l’acció de l’assetjador, que s’expliquen per la por a les represàlies d’aquest, donada la seua situació de poder i preponderància en el col•lectiu en el qual es desenvolupen i de la que no és fàcil tenir documents escrits que l’avalen, ja que el causant procura no deixar pistes (proves en definitiva) de la seua actuació. Perquè aquesta no és una acció impulsiva fruit d’un temperament fort, sinó una meditada i meticulosa actuació que intenta eliminar a un subjecte que destorba la seua actuació, moltes vegades i especialment en el si de l’Administració, relacionada directament amb fenòmens de corrupció dels quals la víctima n’és testimoni o en els que s’hi nega a col•laborar de forma directa o indirecta. Encara que no necessàriament ha de ser així, ja que l’assetjador respon, habitualment, a un perfil (caracteritzat com a psicopàtic per alguns especialistes) narcisista i a d’altres problemàtiques personals, relacionades amb carències internes o d’altres tipus de frustracions, que el fan necessitar ser el centre d’atenció del grup en el que desenvolupa la seua activitat i per tant no suporta l’aparició d’altres subjectes que la hi puguen desviar o dels que simplement té por, com a conseqüència de la seua mediocritat, a que el puguen fer perdre la seua posició de poder. En definitiva necessita simplement, moltes vegades, algú a qui assetjar.
Un altre factor, que coadjuva a que no prospere la persecució d’aquestes situacions, és de caràcter cultural. En el nostre entorn estem massa habituats a associar lideratge i autoritarisme i, fixent-s’hi vostés que no dic pas “formes autoritàries”, sinó “autoritarisme”. En la meua opinió no només es valoren escenificacions autoritàries del poder, sinó que es requereix, d’alguna manera, que qui mana ho faça d’una forma específica i no massa pròpia de cultures democràtiques. Dit d’una altra manera, un comandament participatiu, que consensua les seues decisions i que té cura de les formes quan es dirigeix als seus subordinats és considerat dèbil i incapaç de fer-se de respectar, ja que, sembla ser també que el respecte està associat per molta gent a la por i no al convenciment de ser un dret inalienable de la persona.
Aquesta manera d’entendre l’autoritat no es pròpia únicament de sectors de l’Administració o d’altres de la vida pública, però és aquest escenari més propi per al seu desenvolupament, ja que, a diferència de la activitat no pública, no esperem de l’Administració eficàcia i aquesta, que sempre ha fet gala d’incorporar els avanços socials molt més tard que la iniciativa privada, segueix basant el seu funcionament en una autoritat i jerarquia malentesa, més basada en els pressupostos descrits adés, que en mecanismes positius d’integració dels treballadors, posats en pràctica per iniciatives privades, amb molt bons resultats no tan sol en l’àmbit laboral, però que requeririen un profund canvi de mentalitat per part de la nostra Administració per al seu desenvolupament. D’altra banda, quan es produeixen fenòmens d’assetjament en l’empresa privada, existeix la possibilitat d’una eixida consensuada de l’entorn on ocorre, per la possibilitat del cobrament d’una indemnització econòmica i la percepció d’unes prestacions per desocupació, que no són possibles en l’àmbit del funcionariat i encadenen el treballador a una situació de la que no pot deslligar-se, més que perdent la faena sense dret a cap tipus de contraprestació o protecció social.
Segons el que hi estic expressant la meua situació no tindria perquè ser diferent de la d’altres víctimes d’aquesta problemàtica. El fet d’haver estat originada el context concret de l’escoles d’adults, pel seu caràcter d’aparador públic del qual parlava, podria, fins i tot, haver esdevingut un factor positiu per a la seua resolució, ja que podria haver estat utilitzat políticament per les forces vives (polítiques, sindicals,associatives...) contràries a la filosofia política de l’actual govern autonòmic. Tanmateix, en aquest cas, com trobe en altres que possiblement fins ara no han aparegut a la llum pública, han coincidit una sèrie de circumstàncies que han actuat en la meua contra i m’han fet esdevenir l’”enemic del poble”, maridant els interessos, que de forma habitual s’expressen com a contraris, dels qui detenen el poder i dels qui la majoria pensen que s’hi oposen, encara que com m’ha demostrat la meua experiència, aquest oposició siga més aparent que real i perseguisca, moltes vegades interessos propis i poc confessables, que en l’àmbit que vinc en referir han coincidit, per part de “poder” i “oposició” de forma mesquina.
Una de les circumstàncies que envolten el meu cas, té molt a veure amb un prejudici cultural bastant estés, com és el d’atribuir únicament actituds i comportaments autoritaris al que s’anomena dreta política o a aquells dels qui se’n diu “conservadors”. Un directiu d’esquerres (o fins i tot un inspector o inspectora d’educació) sembla lliure de tota sospita de comportaments d’aquest caire. També ho serà si prové del món del nacionalisme, ja que, curiosament, al nostre entorn cultural immediat, el nacionalisme està considerat progressista, encara que es sustente en valors tradicionals. Si la persona que protagonitza un fenomen d’assetjament o està implicada en un assumpte de corrupció, té una projecció pública a través de la seua relació o posició predominant en un sindicat o d’altres activitats o associacions considerades progressistes, la possibilitat que això és considere, de forma seriosa, s’allunyarà més encara. I es que els sindicats, si més no els d’implantació majoritària a l’ensenyament, tenen bona cosa de directius de tota mena (directors i inspectors) entre els seus dirigents, agrupant d’una forma molt semblant a com ho feia el sindicat vertical franquista, a representats de l’administració i als seus treballadors, esdevenint per a aquests les denúncies respecte a les situacions descrites com a “disputes entre companys”, especialment perquè la seua assumpció suposaria el reconeixement d’una realitat incòmoda, com és el fet que els comportaments antidemocràtics no són patrimoni d’unes formacions o doctrines polítiques concretes i, possiblement més encara, per com perjudicaria la seua imatge el reconéixer que entre les seues files, individus, que no són simples afiliats de base, fan gala del contrari que prediquen: la defensa dels drets dels treballadors i de la dignitat de les persones, quan no han buscat en aquestes formacions i en l’exercici dels seus càrrecs, la manera d’aplicar una forma d’opressió que no podrien fer efectiva d’una altra manera. Tots en coneixem exemples d’allò que dic.
Bona prova de la inhibició dels sindicats respecte a la implicació en fenòmens d’assetjament laboral o sobre el no desvetllament de la corrupció dins l’Administració, la tenim en la proliferació de tota mena d’associacions de víctimes d’aquestes situacions, que hi busquen la protecció que les organitzacions sindicals no els ofereixen i en el coneixement que tots en tenim, en el nostre entorn immediat, de corrupteles, quan no de clarament corrupcions, que van produint-se durant anys i anys amb el coneixement i el consentiment de tots el qui es troben al seu voltant. Jo, com a funcionari, em podria posar més d’un exemple, però estic ben segur que la majoria de vostés, treballen o no per a l’administració, també en coneixeran. I és que la corrupció, així com deia sobre els comportaments autoritaris, és una lacra socialment assumida, estem acostumats a ella i la considerem consubstancial a la forma de funcionar de l’administració i els dirigents d’un sindicat amb forta implantació, com a organització que deté un poder fàctic, és molt difícil que es resistisquen a “ficar cullerada” en aquest “puxero”. Les escoles d’adults, que han estan al marge d’una regulació concreta i estricta (i sobretot d’una supervisió en aquest sentit) constitueixen un panorama de “riu revolt” on poden proliferar tota classe de “pescadors”.
Em permet recórrer a l’antropologia per tal d’explicar l’últim factor que entén ha fet una mica peculiar el meu problema. La zona on he desenvolupat la meua tasca professional els últims anys ha estat i és la que es correspon amb allò que es coneix com les Comarques Centrals, una zona, encara no massa ben definida entre el sud de la província de València i el nord de la d’Alacant. Encara que delimitar-la geogràficament no és massa fàcil, trobe que la seua entitat prové, entre altres coses, d’unes característiques socioculturals que sí li són comunes. En relació a les qüestions que hi he parlat, ha estat, podrien dir, un àrea sotmesa pel pes d’unes formes caciquils d’organització social, provinents del món rural i que passaren quasi intactes a les societats industrials; el servilisme i la consideració cap a determinades famílies per la seua preeminència en la piràmide social presidia la vida de tota la comunitat. La crítica, que s’exercia de forma despietada sobre els iguals era proscrita cap als qui es consideraven els superiors, dels quals tots en tractaven d’aconseguir el seu favor. D’una manera semblant, personatges autotitulats com a progressistes o que han rebut aquest pedigrí per la pertinença a organitzacions així considerades, han sabut treure benefici d’aquestes pautes de comportament tan conservadores i és que l’acció despòtica d’aquests individus i individues, no seria possible sinó es recolzara en les misèries d’aquells amb els qui compartim el lloc de treball i als que em negue a dir companys, pel profund respecte que m’inspira eixa paraula i el concepte que representa. Es venen pel que tots coneixem com “un plat de llentilles” i és que, en el món de l’administració, els privilegis que poden concedir-se per comprar algú no poden mai eixir-se’n de la mediocritat, però són més que suficients per a satisfer tan miserables esperits, tot i que la por a la “bèstia”, té un gran pes en aquest comportament, però sobre tot el convenciment de que si aquesta dirigeix l’objecte de la seua fúria contra un altre, un, si més no de moment, pot estar tranquil.
Un dels altres efectes que produïa l’estructura sociocultural que esmentava adés, és el fet que determinades figures rellevants de la vida d’aquestes comunitats esdevenien quasi sagrades, hi col•laborant el paper de l’església en la consagració d’aquets personatges. De la mateixa manera a dia de hui es sacralitzen determinats individus (o individues), la conducta dels quals (siga pública o privada), no és susceptible de crítica. He tingut oportunitat de comprovar-lo al intentar fer públic allò que comente en aquestes planes, ja que, malgrat disposar de documents i gent disposta a testimoniar sobre situacions que, com a mínim es podrien qualificar d’irregulars o poc presentables, els medis de comunicació de la zona, després de presentar un notable interés inicial, per un assumpte “sucosament” informatiu, paraven en sec quan comprovaven que “vaques sagrades” del “santa sanctorum” progressista hi podien estar implicades, com sempre; “al patró que no me’l toquen”, d’altres ho feien si pensaven que era una Conselleria d’un Govern afí qui podia quedar en evidència. Ha calgut d’esperar l’aparició d’un medi com ARA MULTIMEDIA per a que el meu al•legat poguera veure la llum i és per això que un diari com aquest no és només convenient, sinó absolutament necessari.
Ens hi menegem en un panorama informatiu en el que dos grans corrents d’opinió, aparentment diferents, però no tant en essència, dominen allò que es diu i es conta i ens fan arribar, especialment en qüestions conflictives, allò que pensen que pot perjudicar a l’altra part, però que censuren tot el que pot deixar en evidència un comportament criticable que puga afectar a tots dos o que pose al descobert aquest monopoli informatiu i m’atreviria dir que fins i tot de pensament. Una aposta decidida i valenta com la de ARA MULTIMÈDIA, és un requeriment de la llibertat d’expressió, una punta de llança en el trencament de la uniformitat informativa i una porta oberta a les inquietuds que moren pel camí, ofegades en una dicotomia maniquea que corresponen més a una lluita de poder, que a una vertadera confrontació ideològica. Dir la veritat davant aquest panorama no és només difícil, sinó que et fa aparéixer a sovint, com: “l’enemic del poble”.
He fet referència a comportaments que per la seua naturalesa propicien actituds despòtiques i situacions de corrupció. Qui es dirigeix a vostés no és cap heroi i ha tardat molt de temps en donar les passes conduents a fer pública aquesta situació i a posar-la en coneixement de la justícia. Si ben és cert que existeix un temps per a la prudència, el mantenir-nos permanentment en ella no fa més que instal•lar-nos definitivament en la covardia, que és el caldo de cultiu de la injustícia. D’altra banda vivim una època de futur incert, en la que és cada vegada més palés el menyspreu per la vida pública i els seus protagonistes, en les albors de l’era que ens espera la covardia esdevé inútil i la consciència solidària se’ns presenta com una exigència de construcció del futur, a tots aquells que encara consideren que el que dic no va amb ells, els vull dedicar com a comiat aquest poema de Bertol Brech, compost en una època també difícil, en la que molts pensaven que el terror nazi no els afectaria.
Primer se’n van endur als jueus, però com jo no era jueu, no em va importar. Després se’n van endur als comunistes, però com jo no era comunista, tampoc no em va importar. Després se’n van endur als obrers, però com jo no era obrer no em va importar tampoc.
Més tard se’n van endur als intel•lectuals, però com jo no era intel•lectual, tampoc no em va importar. Després van seguir amb els capellans, però com jo no era capellà, no em va importar tampoc. Ara vénen a per mi, però ja és massa tard.
(Bertolt Brecht)
Manuel Josep Gutiérrez i Lloret
CGT Alfafar
Diseño de